Uncategorized

La Llegenda dels Gegants dels Tres Pujols

Això era Caldes en època Romana, quan ja hi havien els 3 pujols, dels quals en rajava aigua calenta. Eren, el Puig de les ànimes, Puig de Sant Grau i Puig de les Moleres.

Els romans havien estat els primers en descobrir les qualitats i virtuts miraculoses de les aigües de Caldes i per tal d’aprofitar-les, les canalitzaren cap a unes piscines, termes i fonts, i també les començaren a envasar en botes i barrils que exportaven a Roma, a la Itàlica, la Gal·lia i a Hispània.

La caiguda de l’imperi romà deixà pas a una època d’inseguretat, incerteses  i sobretot d’invasions, La situació de Caldes, al bell mig de la plana i a tocar de la Via Augusta, la feia especialment exposada a aquest tipus de perills. Això obligà al conjunt de caldencs-romans a marxar ràpidament i de forma temporal cap a les muntanyes més properes on hi restarien arrecerats de tota classe de riscos. Abans de fer-ho, però enviaren a buscar a la Itàlica, una parella de Gegants que fessin de guardians i que tinguessin cura de la conservació de les aigües de Caldes i la presencia dels quals, fes renunciar a qualsevol intent d’apropiació o malbaratament de les seves emergències hidrotermals.

Les invasions dels bàrbars dels nord, passaren de llarg, desconeixedors com eren els secrets i de la importància de l’aigua de Caldes. No així, la  invasió dels sarraïns que venien del sud, més savis  i bons coneixedors dels valors màgics i terapèutics de les aigües de Caldes, els quals maldaren  i procuraren per tal d’apoderar-se`n.

No obstant això, la presència dels nostres gegants, fidels guardians de les aigües i dels pujols, imposà i atemorí inicialment als musulmans, els quals idearen per contrarestar-la una estratagema  per portar a cap eficaçment el seu projecte d’ensenyorir-se de les aigües i dels pujols d’on aquestes naixien.

L’estratagema fou que, tenint en compte que els gegants eren de tarannà més aviat pacífic i que allò que corprenia i espantava més, era la seva còrpora enorme i la seva enèrgica aparença, els sarraïns portaren del bell mig de l’Àfrica, un monstruós i ferotge drac o millor dit una brívia, perquè era una femella, alada, coberta d’escates, cap de cocodril, esquena eriçada de crestes i cua llarga, que intimidés i esporuguís als nostres gegants.

Primerament, la brívia africana, espantosa, envoltada de fum i del foc que generaven les seves fortes i aspres alenades, va aconseguir arrabassar el primer pujol (El de les ànimes), als pobres gegants Caldencs. Aquests, dipositaris dels interessos i drets dels caldencs-romans, iniciaren el contraatac, fonamentat però en unes armes ben peculiars. La gegantessa posà en joc la seva gràcia i dolcesa per tal d’agradar i encaterinar la brívia i convèncer-la de la seva usurpació. El gegant, en canvi, se serví del diàleg raonat, mesurat i contemporitzador, amb arguments com els de la legalitat i del pes dels drets adquirits amb els anys per una col·lectivitat, de la no violència i del pacifisme, del fes l’amor  i no la guerra….

Però tot fou en debades, la brívia no només no desistí en aital i confiscació, sinó que persistí en l’intent d’apropiar-se dels 2 altres pujols. I aquí es quan l’atzar i la naturalesa conjuminats, tant sovint esquerps i esquívols, es decantaren de part nostra.

Quan la brívia era a punt de posar la grossa petja al tercer pujol, un gran terrabastall seguit d’un fort terratrèmol obrí una gran escletxa en el terra, precisament en el lloc on era el monstruós animal que davallà braolant i rugint fins al mateix centre de la terra, on fou consumit ràpidament per les flames d’allí.

Aquesta ha estat la llegenda dels gegants dels 3 Pujols, els gegants romans de Caldes de Malavella, els quals restaren fidels a la tasca encomanada i gràcies als quals i a les forces de la naturalesa, podem gaudir avui, encara de les meravelloses aigües calentes de Caldes.